La paraula resiliència, ve de l’anglès, resilience, característica mecànica que presenten alguns materials que els fa resistents als xocs, recobrant posteriorment la seva forma original després de ser sotmesos a pressions deformadores.
El 1985 Michael Rutter (pare de la psicologia infantil) va introduir aquest terme, propi de la física, al camp de la psiquiatria, en veure que alguns adolescents presentaven una forta resistència a sucumbir davant les adversitats, definint-la com el conjunt de processos socials i intrapsíquics que fan possible tenir una vida sana, vivint en un entorn insà.

La resiliència implica una conducta adaptativa, a nivell emocional, cognitiu i social. També requereix d’una actitud proactiva centrada en una mirada integral de l’existència: conèixer el sentit de la vida, tenir plasticitat en la manera de vincular-se amb un mateix, amb els altres i l’entorn, disposar d’estratègies d’afrontament adequades i propositives.
Els recursos personals front l’adversitat i les xarxes socials que disposa cada persona, son la base per conèixer les necessitats assistencials i l’ evolució dels problemes de salut que poden aparèixer davant d’esdeveniments adversos.
Per aquest motiu, és fonamental que els professionals sanitaris, dediquem uns moments a conèixer quins mitjans de gestió té el nostre interlocutor, davant els problemes. Si podem identificar seguretat en un mateix, estil d’enfrontament positiu, un propòsit de vida significatiu i una actitud de confiança, el nostre rol serà orientar i donar suport al pacient. En cas contrari, predominarà l’activitat terapèutica envers la d’acompanyament.
Cal recordar que la resiliència, no és una qualitat innata d’algunes persones i grups socials, ja que es pot desenvolupar, incrementar i enfortir, a partir d’identificar i incentivar les potencialitats, fortaleses i recursos de cada individu. Implica una combinació de factors individuals i contextuals, interns i externs, entre els que es troben l’optimisme, l’altruisme, l’extraversió, l’autoestima positiva, la tendència a minimitzar el dolor i oblidar les adversitats, el sentit de l’humor i les creences religioses o espirituals.
Totes aquestes habilitats per enfrontar-se a la vida, des de l’entorn sanitari es poden potenciar, mitjançant activitats de promoció de la salut individual i col•lectiva, aconseguint enfortir la salut mental de la població, tenir una major cura de la salut i percebre una satisfacció més elevada amb vida.
“Els desafiaments a la vida són inevitables. Les derrotes són opcionals.” (Roger Crawford).
Amèlia Sos.
Metgessa
Grup Difusió. Grup de Professionals per a la Promoció de la Salut a Girona.
Bibliografia:
Ferrer, Carina, Ibarra, Mabel y Cha. La resiliència como promotora de salud. 2005. Buenos Aires:Universitat de Buenos Aires.
Páez-Cala ML. La saluddesde la perspectiva de la resiliencia. ArchMed (Manizales) 2020. Colombia. 203-216.